Expedient 04/2026
Recorrent: Club d’Escacs Sant Cugat
Procediment: Recurs d’apel·lació contra la Resolució 24/2026 del Comitè de Competició i Disciplina Esportiva
Part interessada: Club d’Escacs Llinars HGCRenting
Ponent: Sr. Roger Rodriguez Font
Reunit el Comitè d’Apel·lació de la Federació Catalana d’Escacs per conèixer del recurs interposat pel Club d’Escacs Sant Cugat contra la Resolució 24/2026 del Comitè de Competició i Disciplina Esportiva, i examinada la documentació obrant a l’expedient, aquest Comitè dicta la present resolució.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. En el matx corresponent a la 6a ronda de la Lliga Catalana 2026, Primera Divisió, entre el Club d’Escacs Sant Cugat i el Club d’Escacs Llinars HGCRenting, es va produir una incidència a la partida del tercer tauler, disputada entre H.S., del Club d’Escacs Sant Cugat, i S.P., del Club d’Escacs Llinars HGCRenting.
Segon. La incidència es va produir en el tram final de la partida, quan el jugador de blanques es trobava en una situació d’extrem apurament de temps i li restava un segon al seu rellotge. Segons la versió sostinguda en el recurs d’apel·lació, el jugador va efectuar el moviment del rei cap a la casella g2, va deixar la peça en aquesta casella i, en l’acció immediata de prémer el rellotge, o immediatament després, el rei va perdre l’estabilitat i va caure accidentalment sobre el tauler.
Tercer. Segons la reclamació formulada pel Club d’Escacs Llinars HGCRenting, la jugada no havia quedat reglamentàriament completada i, amb un segon restant, el temps necessari per recol·locar correctament el rei havia d’imputar-se al mateix jugador que havia provocat la incidència, sense que aquest pogués resultar-ne beneficiat.
Quart. Atès que a la Lliga Catalana no hi ha àrbitre presencial adscrit a cada tauler, la reconstrucció de la seqüència final s’ha hagut de fer a partir de les manifestacions de les parts i de la documentació aportada a l’expedient. Amb tot, no és substancialment controvertit que, en el mateix episodi temporal en què el jugador de blanques intentava culminar la seva jugada amb només un segon disponible, el seu propi rei va caure sobre el tauler.
Cinquè. Comunicat l’incident al servei arbitral de la Federació, l’àrbitre de guàrdia va indicar la continuació provisional de la partida, sense perjudici de la posterior revisió pels òrgans competents.
Sisè. Després d’aquesta decisió provisional, la partida va continuar i va finalitzar sobre el tauler amb victòria del jugador del Club d’Escacs Sant Cugat.
Setè. El Club d’Escacs Llinars HGCRenting va formular reclamació formal tot demanant que la victòria consignada a l’acta a favor de H.S. fos revisada, precisament perquè entenia que, en el moment de la incidència, el jugador del Sant Cugat hauria perdut per temps si hagués hagut de completar regularment la jugada.
Vuitè. La Resolució 24/2026 del Comitè de Competició i Disciplina Esportiva va estimar la reclamació i va atribuir el punt de la partida al jugador del Club d’Escacs Llinars HGCRenting, amb les conseqüències corresponents sobre el resultat de l’encontre.
Novè. Contra aquesta resolució, el Club d’Escacs Sant Cugat ha interposat recurs d’apel·lació, en el qual sosté, en síntesi, que el jugador de blanques va voler jugar Rg2, que va arribar a efectuar aquest moviment sobre el tauler i que la posterior caiguda del rei fou accidental, produïda per la brusquedat o intensitat del gest en l’acció d’aturar el rellotge; afegeix igualment que no hi va haver mala fe, que la pèrdua de la partida seria desproporcionada i que la irregularitat era subsanable.
Desè. El Club d’Escacs Llinars HGCRenting s’ha oposat al recurs mitjançant escrit de contraal·legacions, en el qual interessa la desestimació íntegra de l’apel·lació i la confirmació de la Resolució 24/2026. En aquest escrit sosté, en essència, que el jugador del Sant Cugat disposava d’aproximadament un segon al rellotge, que la reconstrucció posterior dels fets efectuada pel recorrent no és compatible amb la mecànica real d’execució d’una jugada en situació d’extrem apurament de temps, que la caiguda de la peça es produeix dins d’una única seqüència contínua integrada pel moviment i l’accionament del rellotge, i que, en conseqüència, la jugada no estava finalitzada en el moment de prémer-lo. Afegeix igualment que el document manuscrit signat immediatament després de l’encontre pel delegat del Club d’Escacs Sant Cugat descriu els fets en termes no coincidents amb la reconstrucció posterior sostinguda en el recurs.
Onzè. Consta igualment que H.S. és un jugador amb una dilatada trajectòria en els escacs i que no li consta cap antecedent ni incident disciplinari en l’àmbit federatiu, circumstància que resulta rellevant als efectes de valorar l’al·legació de manca de mala fe formulada en el recurs.
FONAMENTS DE DRET
Primer. La qüestió objecte del present recurs s’ha de resoldre primordialment en l’àmbit competitiu. No es tracta, en primer terme, de depurar una eventual responsabilitat disciplinària autònoma per mala fe o conducta antiesportiva, sinó de determinar quin és el resultat esportiu correcte de la partida conforme a les Lleis dels Escacs.
Segon. El Pròleg de les Lleis dels Escacs estableix que aquestes no poden abastar totes les situacions possibles que poden sorgir durant una partida i que, en els casos no regulats amb precisió per un article de les Lleis, hauria de ser possible arribar a una decisió correcta estudiant situacions anàlogues exposades en aquestes. Afegeix també que una reglamentació excessivament detallada podria impedir a l’àrbitre trobar la solució a un problema amb equanimitat, lògica i la consideració de factors especials.
Aquest és exactament el marc del cas examinat. Les Lleis dels Escacs no descriuen amb una fórmula única i tancada el supòsit d’una peça que cau en la mateixa seqüència física en què el jugador intenta completar la jugada prement el rellotge, però sí ofereixen materials normatius suficients per resoldre’l amb coherència sistemàtica.
Tercer. L’article 4.7 estableix, en allò rellevant per al present cas, que, quan s’ha deixat una peça en una casella com a moviment legal o part d’un moviment legal, ja no es pot moure a una altra casella en aquella jugada. Això permet admetre, a efectes dialèctics i en la versió més favorable al recurrent, que el rei hagués estat portat i deixat a g2, de manera que el moviment sobre el tauler hagués pogut quedar realitzat. Ara bé, això no equival encara a la seva compleció a efectes del control de temps.
Quart. L’article 6.2.1 disposa que, durant la partida, cada esportista, un cop fet el seu moviment sobre el tauler d’escacs, aturarà el seu rellotge i engegarà el del seu adversari, i que això completa la jugada. L’article 6.2.2 afegeix que el temps transcorregut entre fer el moviment sobre el tauler d’escacs i aturar el propi rellotge i posar en funcionament el de l’adversari es considera com a part del temps assignat al jugador.
Per tant, encara que el moviment hagués estat realitzat sobre el tauler, la jugada no quedava completada fins a l’accionament reglamentari del rellotge, i el temps intermedi continuava corrent a càrrec del mateix jugador.
Cinquè. L’article 7.4.1 estableix que, si un jugador desplaça una o més peces, restablirà la posició correcta en el seu propi temps. I l’article 6.2.5 diu igualment que només pot ajustar les peces el jugador el rellotge del qual està en marxa.
La lectura conjunta d’ambdós preceptes és clara. Si, en la seqüència de fer la jugada i d’anar a prémer el rellotge, és el mateix jugador qui provoca la caiguda del seu rei, el temps necessari per restablir la posició correcta no pot ser traslladat al contrari, sinó que s’ha d’imputar en el seu propi temps al jugador que ha causat el desplaçament.
Sisè. El present recurs obliga a decidir si, quan el jugador de blanques disposava només d’un segon i en la mateixa seqüència de la seva jugada va provocar la caiguda del seu propi rei, el temps necessari per restablir correctament la posició havia de quedar inclòs dins del seu propi temps i, en conseqüència, si la incidència podia donar lloc a la pèrdua de la partida per temps.
Setè. Aquest Comitè ha examinat la fotografia aportada a l’expedient, en la qual es pot apreciar l’estat del tauler i dels rellotges en el context immediat de la incidència. En aquesta imatge s’observa que el rellotge del jugador que conduïa les peces blanques marca 31 segons. Atès que, d’acord amb el ritme oficial de joc, després de cada jugada efectuada s’afegeixen 30 segons, la simple operació matemàtica permet concloure de forma indubitada que, en el moment de prémer el rellotge, al jugador H.S. només li restava un segon per fer la seva propera jugada i no perdre per temps.
Vuitè. En aquest punt, el dubte sobre si el jugador hauria pogut o no restablir materialment la posició dins del segon que li restava no pot resoldre’s en benefici del mateix jugador que, amb la seva pròpia irregularitat, ha generat aquest dubte i ha alterat la seqüència reglamentària de compleció de la jugada. Admetre la tesi contrària comportaria que el jugador obtingués un avantatge temporal precisament a partir de la irregularitat que ell mateix ha provocat, eliminant indegudament l’opció de perdre per temps, cosa incompatible amb la lectura sistemàtica del Pròleg i dels articles 6.2.1, 6.2.2, 6.2.5 i 7.4.1.
Novè. L’article 6.9 estableix que, si un jugador no completa el nombre prescrit de jugades en el temps assignat, perd la partida, excepte en els supòsits exceptuats pel mateix precepte.
Per tant, si amb el temps del qual disposava el jugador encara havia de culminar reglamentàriament la seva actuació —incloent-hi el restabliment de la peça que ell mateix havia desplaçat o fet caure— i no ho va fer dins del temps assignat, la conseqüència és la pèrdua de la partida per temps. I aquesta conseqüència no té naturalesa disciplinària punitiva, sinó estrictament competitiva.
Desè. No consta cap element suficient per apreciar mala fe per part del jugador del Club d’Escacs Sant Cugat. Al contrari, la seva dilatada trajectòria en els escacs sense antecedents ni incidents disciplinaris en l’àmbit federatiu constitueix un element coherent amb la presumpció de bona fe. Ara bé, aquesta absència de mala fe no altera la solució competitiva del cas. La manca d’intencionalitat pot excloure un eventual retret disciplinari per frau o engany, però no neutralitza les conseqüències objectives derivades dels articles 6.2.1, 6.2.2, 6.2.5, 6.9 i 7.4.1 de les Lleis dels Escacs.
Onzè. Tampoc no prospera l’al·legació relativa a la proporcionalitat. El recurrent confon dues qüestions diferents: d’una banda, una eventual sanció disciplinària per conducta irregular; de l’altra, la mera determinació del resultat esportiu correcte d’una partida. Aquí no s’imposa una sanció disciplinària autònoma; simplement es declara la conseqüència competitiva que deriva del fet que la jugada no va quedar reglamentàriament completada dins del temps assignat.
Dotzè. La intervenció de l’àrbitre de guàrdia, ordenant la continuació provisional de la partida, és compatible amb el sistema de les Lleis dels Escacs. L’article 12.1 estableix que l’àrbitre vetllarà que es compleixin estrictament les Lleis dels Escacs. L’article 12.2.2 disposa que haurà d’actuar per al millor profit de la competició. I l’article 12.3 estableix que l’àrbitre observarà les partides, especialment quan els jugadors tinguin poc temps de reflexió, exigirà el compliment de les decisions que hagi adoptat i, quan correspongui, imposarà sancions als jugadors.
En un context sense àrbitre presencial i amb una incidència produïda en extrem apurament de temps, la decisió de permetre la continuació provisional de la partida, reservant la decisió definitiva als òrgans competents, s’ajusta a aquest marc. El fet que, després d’aquesta intervenció provisional, el jugador del Sant Cugat obtingués la victòria sobre el tauler no converteix aquest resultat provisional en intangible, ja que aquella decisió no resolia definitivament el fons de la controvèrsia.
Tretzè. Sobre la normalitat competitiva d’aquest tipus d’incidències. Casos com el present no són aliens als escacs de competició. En la cobertura oficial del Mundial de Blitz de Doha 2025, la FIDE va recollir, d’una banda, que Magnus Carlsen va perdre contra Arjun Erigaisi quan una peça li va sortir volant del tauler i el seu temps es va exhaurir abans de poder restablir la situació; i, de l’altra, que contra Haik Martirosyan va fer caure múltiples peces amb només dos segons, va prémer el rellotge abans d’haver-les recol·locat totes correctament, els àrbitres van revisar la incidència i la decisió li va ser desfavorable. La mateixa crònica oficial de la FIDE indica que era la segona vegada en aquell torneig que Carlsen deixava caure una peça en zeitnot i acabava perdent. Aquest Comitè no fonamenta la seva decisió en aquests precedents de fet, però sí els utilitza com a element corroborador que aquest tipus d’incidències existeixen al màxim nivell i que no es resolen regalant temps neutre a qui ha provocat la incidència.
Catorzè. Finalment, el mateix Pròleg estableix que una condició necessària perquè una partida sigui avaluada per ràting FIDE és que s’ha de jugar d’acord amb les Lleis dels Escacs de la FIDE.
En conseqüència, un eventual registre o comunicació provisional del resultat no blinda un resultat esportiu si l’òrgan competent conclou posteriorment que aquell resultat no era el reglamentàriament correcte.
PART DISPOSITIVA
Per tot l’exposat, el Comitè d’Apel·lació ACORDA:
Primer. Desestimar íntegrament el recurs d’apel·lació interposat pel Club d’Escacs Sant Cugat contra la Resolució 24/2026 del Comitè de Competició i Disciplina Esportiva.
Segon. Confirmar íntegrament la Resolució 24/2026 recorreguda, inclosa l’atribució del punt de la partida controvertida al jugador del Club d’Escacs Llinars HGCRenting i les conseqüències competitives derivades sobre el resultat de l’encontre.
Tercer. Declarar expressament que la present resolució es dicta exclusivament en l’àmbit competitiu i que no consta acreditada mala fe per part del jugador del Club d’Escacs Sant Cugat, sense perjudici de la conseqüència esportiva derivada de l’aplicació de les Lleis dels Escacs.
Quart. Notificar la present resolució a les parts interessades.
Aquesta resolució del Comitè d'Apel·lació és immediatament executiva i esgota la via federativa. No obstant això, aquesta resolució pot ser recorreguda, en el termini dels deu dies hàbils següents a la seva notificació, davant el Tribunal Català de l’Esport.
Barcelona, 12 de març de 2026